Imatge

Perla 27. Un monestir vigilat, un abat exiliat

Imatge principal: Durant la festes de la Llum, l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré visita les obres de reconstrucció de l’església del Carme, després de presidir l’Ofici de la Llum a la basílica de la Seu. 23/2/1948, (Fons Pérez de Rozas – Arxiu Comarcal del Bages)

Le Monde i l’abat Escarré

Catalunya als anys 60 del segle passat començaria a viure un creixement econòmic molt considerable, amb l’expansió en sectors com el motor (la SEAT, des de 1957), el químic, el farmacèutic o la petroquímica, en bona part degut a l’entrada de capital estranger, complementat pel boom de l’entrada de turisme estranger. A Espanya, el franquisme seguia amb els seus Principios Fundamentales del Movimiento (1957), que proclamava “fictíciament” que el sistema polític era “una monarquia tradicional, catòlica, social, i representativa.” Eren uns anys d’oberturisme econòmic, amb unes noves elits conegudes com a tecnòcrates i un immobilisme polític com es va detectar, per exemple, en descriure com Contubernio de Munic la reunió de representants de l’interior i de l’exili, feta a Munic el 1962, en un moment que el govern havia sol·licitat l’ingrés en el Mercat Comú. o la creació del Tribunal d’Ordre Públic (1963) per perseguir els delictes polítics i les activitats subversives. Encara sovintejava la triple categorització de la gent, segons la relació que mantenien amb els guanyadors de la Guerra Civil: “adictos, indiferentes y desafectos”, i a la vegada aquests darrers, també, estaven agrupats en tres grups a la Jefatura de Vía Layetana”, segons les funcions encomanades a diferents funcionaris policials: 1-Obreros y comunistas. 2- Monárquicos no afectos. 3- Demócratas, separatistas y socialistas. La tercera seguia al catalanisme polític, cultural o lingüístic i el concebien, doncs, com a disgregador i perseguible.

L’any 1962, en plena Guerra freda, l’Església Catòlica dirigida per Joan XXIII va impulsar el Concili Vaticà II, que suposaria una revisió i la seva actualització. Els aspectes més visibles dels canvis litúrgics serien, segurament, el pas a fer els ritus i les celebracions de cara als oients i poder utilitzar les llengües dites “vernacles”. Paulatinament, també, aniria desapareixent la mantellina que cobria el cap de les dones. Era una adaptació als nous temps.

En aquest context, l’11 d’abril de 1963 el Papa Joan XXIII va fer pública l’encíclica Pacem in terris,  que en molt bona part recollia els intents que ell mateix havia propiciat per vincular-se a la resolució del conflicte entre els Estats Units i la Unió Soviètica, pel tema dels míssils cubans de 1962. Aquest popular Papa, identificat també com a “capellà del món”, volia arribar al màxim de gent i difondre un missatge clar i senzill sobre com entendre els drets humans, des d’una perspectiva de l’Església romana amb voluntat universal. L’encíclica Pacem in terris ho sintetitzava i fou presentada públicament a l’ONU, pel cardenal belga Suennens, després d’haver-la fet arribar als dos màxims dirigents d’aquella Guerra Freda:  John F. Kennedy i  Nikita Khrusxov.

A l’encíclica catòlica es considerava la pau com la gran aspiració de la humanitat i apressava a buscar una convivència entre les persones que no estigués basada en la força. A més, defensava el dret a l’habitatge, al vestit, a l’existència, a l’assistència mèdica, a la cultura, al treball, a la propietat privada, a un salari just i a la llibertat de culte. Per al Papa, la humanitat viuria en pau si els drets humans eren respectats i es reconeixia la seva dignitat.

Abat-escarre_LeMONDE

En un context com aquest, l’abat de l’emblemàtic monestir benedictí de Montserrat va concedir una entrevista a un periodista del diari francès Le Monde, aleshores el més influent i reconegut internacionalment. Aquesta sortiria a primera plana el 14 de novembre de 1963, realitzada pel corresponsal a Madrid José Antonio Novais. L’entrevista s’havia fet el dia 10 de novembre a Montserrat, on el periodista s’entrevistà a soles amb l’abat Aureli Maria Escarré. Posteriorment, Josep Benet, Albert Manent, Josep Maria Macip i dos monjos, Maur Boix i Marc Taxonera, van repassar les declaracions per encaixar el text transcrit a màquina per Novais a l’espai reservat pel diari i per donar-li forma d’entrevista.  Judicava, en la primera plana del diari, el règim del dictador Franco amb un titular que tingué una repercussió molt sonada i molt desagradable per als partidaris del dictador, que ja començaven a preparar la campanya propagandística de l’any 1964,  i que tindria com a lema: “25 años de Paz”El titular de Le Monde extreia de les paraules d’Escarré :

”El règim espanyol es diu cristià, però no obeeix als principis bàsics del cristianisme”.  

Era una denúncia en tota regla. I seguia:

“Espanya, i aquest és el gran problema, encara es divideix en dos bàndols. No tenim darrera nostre vint-i-cinc anys de pau, sinó només vint-i-cinc de victòria. Els vencedors, comptant-hi l’Església, que es veié obligada a lluitar al seu costat, no han fet res per acabar amb aquesta divisió entre vencedors i vençuts: això representa un dels fracassos més lamentables d’un règim que es diu cristià, però és un Estat que no respon als principis de base del cristianisme.”

A més, reclamava canviar la situació en què vivia la població pel que feia a la manca de llibertats, la situació dels presos polítics, l’opressió i els obstacles que el règim exercia sobre la cultura catalana i afirmava, també:

“La majoria dels catalans no som separatistes. Catalunya és una nació entre les nacionalitats espanyoles. Com tota minoria, tenim dret a la nostra cultura, a la nostra història, i als nostres costums, que tenen una personalitat pròpia dins d’Espanya. Som espanyols, no castellans.”

Altres afirmacions eren:

El poble ha de poder escollir el seu govern…”

i acabava,

Només sóc un monjo: la meva missió consisteix a predicar la veritat i a pregar Déu perquè es realitzi”.

Prop de l’abat Escarré

En el llibre de Ramon Vila-Abadal Prop de l’abat Escarré en la resistència antifranquista es detalla que, el 1936, 23 monjos de  Montserrat, per la raó que fos, no varen poder marxar de Catalunya i serien assassinats. Escarré es va poder escapar i junt amb altres monjos es refugiaria a l’Espanya franquista. A Saragossa va rebre un salconduit per acompanyar amb altres dos monjos a les tropes que avançaven cap a Catalunya, com a “encargado de la custodia” del Monestir de Montserrat. Arribà a Montserrat el 29 de gener de 1939 i el dia 1 de febrer va rebre als militars com a pare prior. Ramon Vila-Abadal afirmava que va salvar Montserrat d’un futur incert ja que s’havia estudiat la possibilitat de canviar-hi la comunitat religiosa que el regentaria un cop fos “alliberat”.

Com a monjo i abat, Escarré, en les circumstàncies posteriors a la Guerra del 36-39, tindria uns comportaments canviants i contradictoris. Impulsà la renovació litúrgica i els estudis bíblics i progressivament s’inserí en les inquietuds i el desigs de catalanització, que mostrava una part important de la societat catalana. La cerimònia de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 1947), és considerada un dels primers actes d’afirmació catalanista i de reconciliació de la postguerra i d’inici d’una altra història, segons apuntà Josep Benet.

Tot i provenir del franquisme i de mantenir unes relacions cordials amb el dictador, amb la seva família i amb les autoritats franquistes, i també amb Escrivà de Balaguer i l’Opus Dei, a partir de 1947, Escarré començà a adoptar una actitud crítica vers el règim. Persones perseguides per la dictadura trobaven acollida i refugi en el monestir, intercedia davant les autoritats franquistes pels empresonats polítics, sortia en defensa de la seva llibertat de consciència i s’impulsaven revistes com Serra d’Or (1955).

Abad_Escarre_Franco_sota_pal·li_tem_01_pass_03_03.jpg_634630032

Imatge: El general Franco i la seva muller, Carmen Polo, entrant sota pal·li al Monestir de Montserrat, el 14 de maig de 1960. © Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

I alhora, com també apunta Vila-Abadal, Montserrat feia d’aixopluc de tota mena d’activitats i reunions, com les dels Escoltes, els de Crist i Catalunya, les de l’Acadèmia de la Llengua Catalana, de la Congregació Mariana dels Jesuïtes, de la lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, Orientació Catòlica i Professional de Dependents, i també rebia personalitats que es podien trobar allà amb d’altres, com Ramon Puiggrós, sindicalista que seria un dels màxims dirigents de Comissions Obreres, Raimon Galí, Jaume Lorés (comentat a la Perla 16) i un llarg etcètera. Davant el mutisme de la majoria d’autoritats eclesiàstiques, les iniciatives d’Escarré ja eren força crítiques i significades i Montserrat un símbol de resistència.

“Nosotros los católicos españoles”

A la dictadura franquista, autorebatejada com a democracia orgánica” l’any 1942, els va desagradar el contingut de l’Encíclica Pacem in terris, i tampoc no va satisfer a amplis sectors eclesiàstics vinculats al Règim. La defensa dels drets de reunió, associació i participació en la vida pública xocava amb les “lleis” del Règim, i les mencions que feia rebutjant “els pobles dominadors i els pobles dominats perquè no hi ha comunitat nacional que vulgui estar sotmesa al domini d’una altra”, i demanava als governs “promoure els valors de les minories com la llengua i la cultura”.

L’any 1958, el Governador Civil  de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, en un discurs en un acte de la Falange, a Granollers, manifestava el seu desacord amb determinades actuacions eclesiàstiques com les que es ja es donaven a Montserrat:

Nosotros que somos católicos, que estamos dentro de la disciplina católica, nosotros que amamos la patria y que amamos a Dios, que recibimos la santa comunión y que estimamos y respetamos lo que significa y supone el sacerdote, tanto en el orden espiritual como en el orden español, nosotros somos los primeros que…no estamos dispuestos a tolerar todo esto…yo no sé si estamos en posesión de la verdad… pero de la verdad española, estamos en posesión”.

Les opinions resulten contundents pel què fa a la pàtria una, i a una única veritat, l’espanyola. Podia existir per a ells una veritat espanyola, però, no podia existir una veritat catalana. Amb la finalitat de seguir el relat d’aquesta altra veritat que no agradava, a finals d’aquell any, ja hi havia un agent de policia els dies festius a Montserrat, per fer informes sobre el que s’havia dit en el sermó i altres esdeveniments al llarg del dia.

Felipe Acedo Colunga,

Imatge: Concentració provincial de la Guardia de Franco a la plaça de la Porxada de Granollers, el 26 de setembre de 1954. Hi són presents el governador civil Felipe Acedo Colunga, l’alcalde de Granollers Carles Font Llopart, l’alcalde de Terrassa Josep Clapés i el cap de la Guardia de Franco Angel Clavero. (Fotografia: Arxiu Municipal de Granollers. Fons d’Imatges

També, els varen desagradar les opinions exposades per Escarré, a Le Monde. Aixecaren ampolles entre els governants i eclesiàstics, com Carrero Blanco, Manuel Fraga o l’abat del monestir benedictí del ”Valle de los Caidos”, que qualificà Escarré de “personalidad intrigante y enredadora”.

El mateix Vila-Abadal recull una nota informativa de la Comandància de la Guardia Civil de Manresa, del 9 de desembre de 1963, núm. 2816, on l’assumpte a tractar diu: ”Actividades separatistas”. Es parla de catòlics-separatistes, de l’abat Escarré i de les seves declaracions a Le Monde. Puntualitzaven que a la missa de la Puríssima s’havia exposat, entre altres consideracions, que  determinats governants en la relació amb els seus conciutadans:

“no tienen en cuenta que su actuación debe ir acorde con el sentido religioso de sus convicciones y en cambio actúan con injusticia y coartan la libertad de los demás. El hombre puede hacer uso de su libertad, respetando la libertad de sus semejantes”.

L’escrit apuntava a més que era una resposta als comentaris de l’abat del Monestir del Valle de los Caídos, “que han sido acogidos con manifiesto desagrado por algunos de los monjes del Monasterio”… A més, puntualitzava que aquesta homília feta per l’abat coadjutor, G. M. Brassó fue hablada en lengua catalana.

L’exili d’Escarré

Joan Safont, en un llibre recent, Sabotatge contra Franco, recull una sèrie d’episodis dels qui havien guanyat la guerra, com seria el cas de l’abat Escarré, i que amb el pas del temps i l’evolució del franquisme se n’anirien allunyant. El cas Escarré és paradigmàtic en passar de rebre sota tàlem al dictador, a pujar a un avió per exiliar-se a Itàlia i ser menyspreat i fortament criticat per defensar i tractar d’inculcar uns principis no personals, sinó vinculats a l’Encíclica de Pacem in terris.

Abad_Escarre_Exili_LV_19650312_LV_FOTOS_D_54421256721-992x558@LaVanguardia-Web

Imatge: La Vanguardia “Viernes, 12 de marzo de 1965. Aeropuerto de El Prat. El abad de Montserrat, Aureli Maria Escarré, sube por la escalerilla del avión que le conducirá al exilio en Italia. Ni el resto de pasajeros ni la prensa sospechan el motivo del viaje. Carlos Pérez de Rozas, fotógrafo de La Vanguardia, es testigo del hecho y dispara su Leica”.

El diari Le Monde, el 12 de març de 1965, esmentava de nou l’afer. Es llegia: “Menacé de poursuites par le gouvernement espagnol. L’abbé de Montserrat choisi de se refugier en Italie.

Afirmava que la causa fonamental de l’exili era l’entrevista publicada pel diari, el novembre del 63, i per la seva posició en defensa dels presos polítics o les crítiques a la llei d’associacions, que no han estat tolerades per les autoritats espanyoles. Acompanyava l’article una nota de la Federació Sindical de treballadors cristians, on qualificaven la mesura presa contra ell d’injusta i contrària a la llibertat d’expressió.

En una carta de l’abat Escarré al bisbe de Vic, 19 de març de 1965, escriu: “la Secretaria d’Estat m’ha invitat o demanat que jo deixés una temporada Catalunya, degut a la pressió exercida pel Govern de Franco a la Santa Seu”

Un cop a l’exili, l’octubre del 1966, el prefecte de la Congregació de Religiosos demanà a l’abat Escarré que renunciés a ser abat de Montserrat.  Contestà que estaria disposat a fer-ho, però que “no ho podia fer pel bé de Montserrat i del poble català”

A mitjans de desembre, l’abat Escarré quedava desposseït del títol d’abat. A la premsa, la informació trigaria uns dies a sortir i era ben “censurada”,  ja que ho explica de forma diferent: El abad Escarré pasa el título de la Abadia de Montserrat a su coadjutor.La Vanguardia”, 1 de gener de 1967.

Sempre que va demanar de tornar a Catalunya, sistemàticament, se li va negar (fins i tot no va poder assistir ni al funeral de la seva mare). Ja malalt, va tornar a Barcelona, després de demanar autorització al governador civil. Moriria el 27 d’octubre del 1968, set dies després del retorn. La condició per admetre el seu retorn, ja moribund, seria que en el moment de la seva mort i enterrament no es fes cap manifestació, ni actes de reconeixement. Era la manera de silenciar la discrepància. Havia estat un amic, havia deixat de ser-ho i s’havia convertit en un enemic.

3 respostes a “Perla 27. Un monestir vigilat, un abat exiliat

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s