Imatge

Perla 24. El fracàs de “Per Catalunya i l’Espanya gran” (1916)

La Mancomunitat de Catalunya quelcom més que quatre províncies.

La Gran Guerra (1914-1918) comportà una ruptura en tot l’entramat polític, econòmic o ideològic de l’època. Moltes  idees i valors es veieren trasbalsats i s’entrava en una etapa d’incertesa. A Espanya, neutral en el conflicte, es continuaven practicant  polítiques des de dalt per part dels partits dinàstics tradicionals, el conservador (Dato) i el liberal (Romanones i Garcia Prieto).

Mentrestant, l’estructura política catalana es movia, l’única Mancomunitat a l’Estat espanyol s’havia constituït  quatre mesos abans de l’esclat de la Guerra Gran.  Cap altre territori ho va demanar ni es va voler acollir a la llei que permetia mancomunar províncies. Perquè no ho demanaren altres regions i nacionalitats de l’Estat? Probablement, això demostra que aquesta agrupació de les quatre províncies en un tot, amb el nom de Catalunya, mostrava la permanència d’una identitat o singularitat sentida, mentre que no era “desitjat” un reagrupament  similar a altres províncies de l’Estat. I a més, generà reaccions irades en entendre que trencava la unitat i que a més aportava privilegis  a Catalunya. La Mancomunitat, presidida per Prat de la Riba, de la Lliga Regionalista es convertia doncs, en el primer òrgan administratiu català des del 1714.

A les eleccions de l’abril de 1916 la Lliga Regionalista es va presentar amb un programa clarament reformador i transformador de l’Estat: modernitzar l’economia i la política. Es pot interpretar com una mena de plantejament federal. Prat de la Riba i Cambó llançaren la proposta ”Per Catalunya i l’Espanya Gran“, manifest signat pels membres de la Lliga, que anunciava la nova política del partit: la conquesta de l’ideal iberista basat en la federació dels pobles peninsulars. Pensarien que amb un missatge com aquest podien millorar i consolidar l’autonomia catalana. El 7 de juny de 1916, Cambó es dirigí al Diputats del Congrés, a Madrid amb aquestes paraules.

“Yo, que soy nacionalista catalán, no creo que España sea una cosa artificial, sea un ente jurídico ni deba ser únicamente un ente político: yo creo que España es una cosa viva, y que ha sido siempre una cosa viva, y porque algunas de sus partes no han participado en la dirección de este todo vivo, España, políticamente, hace dos siglos que es un ser incompleto, un ser mutilado”.

No hi ha dubte que aquestes paraules reflecteixen com a mínim una paradoxa contradictòria. Com pot un polític nacionalista català, reformar o federar un Estat que no reconeixia aleshores a Catalunya com una nació, i no la reconeix tampoc avui?

Francisco_Cambó,_por_Campúa,_Nuevo_Mundo,_11_de_febrero_de_1909

Francesc Cambó, por Campúa, Nuevo Mundo, 11 de febrero de 1909.

El mateix Cambó i altres diputats catalans van fer, al Congrés  de Diputats, el 5 de juny en el marc d’aquest objectiu transformador diferents propostes encaminades a canviar velles tradicions uniformistes. En una d’elles es demanava el reconeixement de l’oficialitat del català, com recull Francesc Ferrer i Gironès:

”Tampoco puede olvidar el Congreso que la solución del problema catalán, otorgando la oficializad a su idioma (…) a la vez que ser una obra de justicia que pondría término a una secular discordia y establecería lazos indestructibles de intima solidaridad, abriría para España el camino de posibles integraciones”.

El debat s’allargaria dies i seria ben viu i intents. Cambó, diria també:

“No pedimos el libre uso del catalán por motivos literarios, para las relaciones particulares, para la vida privada, pedimos en la enmienda la oficialidad del idioma catalán para nuestra vida interior, y la oficialidad del idioma catalán para nuestra vida interior significa el libre empleo del idioma catalán dentro de Cataluña, en la enseñanza, en la vida administrativa, en los Tribunales de Justicia y en la otorgación de los documentos públicos…”

Havia tocat un afer vidriós pels nacionalistes espanyols i centralistes que en general mostraven i mostren una gran incomprensió cap a determinades especificitats o diferències. Es neguen a legitimar les aspiracions de les diferents forces polítiques catalanes que ho han intentat al llarg de centúries. Les respostes parlamentàries recollides també per Ferrer i Gironès ens mostren certes diversitats argumentals, però un mateix principi radical i negacionista a l’acceptació d’una altra llengua oficial.

El diputat del partit liberal, José Lladó y Vallés, advocat i polític gallec, fill de catalans, elegit per la província de Lugo, podria fer suposar que pel nom del partit en el que militava, seria més comprensiu a demandes de més llibertat, però en el cas de la llengua o del reconeixement de més d’una nació es tractava de “pur separatisme”, i davant d’això era prioritari preservar la integritat nacional.  Respondria:

”En cuanto a la lengua catalana, puede afirmarse que es una lengua muerta, pero que tiene medio cuerpo insepulto, (…) quieren perturbar esa obra bendita del tiempo y quieren alterar ese proceso de unificación que se viene realizando en el lenguaje español”.

Si els liberals pensaven així, podem imaginar quina seria la receptivitat dels conservadors?

Hermenegildo Giner de los Rios, germà de Fernando Giner de los Rios socialista humanista amb qui havia participat en la Institución Libre de Enseñanza, inspirada en els principis no dogmàtics i laics del krausisme. Era diputat  per Barcelona, des de l’any 1907 integrat en el Partit Radical de Lerroux. Mostrà l’actitud pròpia del seu grup en la qüestió lingüística, i segurament ens recorden posicionaments similars a l’actualitat:

”Su señoría pide, como los regionalistas, una cosa que es la oficialidad de la lengua y en eso nosotros no estamos de acuerdo. (El diputat senyor Riu, de Sort i liberal puntualitza: la cooficialidad!).”Ni en la cooficialidad de la lengua podemos estar de acuerdo. No hay más que una lengua oficial, como no hay más que un escudo, como no hay más que una Nación, como no hay más que una bandera. (muy bien, aplausos).

Hemenegildo Giner de los Rios

Imatge: Hermegildo Ginés de los Rios

Tanmateix, es mostrava comprensiu en l’ús del català a parvulari però manifestava un desacord total amb la política educativa que començava a endegar la Mancomunitat amb l’assessorament de la pedagoga italiana Maria Montessori i altre professorat estranger.

“Y lo que indigna, que es a lo que voy, es lo siguiente: se inauguró el curso; se habló en italiano, se habló en inglés, se habló en catalán; en lo que únicamente no se habló fue en castellano. Esto no puede ser. Eso no debe ser (…) pensemos en las responsabilidades del día de mañana y que no haya nadie que, habiendo nacido en el solar español, cualquiera que sea la región en donde viniera a la vida, no ponga su grano de arena en bien del porvenir de la Patria y de la raza, (muy bien, muy bien).

Intervindria Marcel·lí Domingó, diputat català per Tortosa, del Partit Republicà Nacionalista, recordant que la Lliga no representava en exclusiva a Catalunya.

Frente a esta Liga está el Partido Republicano Nacionalista (…) lo dice su nombre, es nacionalista. (…)el problema nacionalista de Cataluña no ha sido nunca un problema de instinto conservador, ha sido siempre un problema de altísimo espíritu liberal. (…) El principio de nacionalidad no está en la raza, ni en la lengua, ni en la geografía, está en la voluntad de un grupo de hombres que quiere conformar su vida política según los anhelos de su espíritu. Esta voluntad existe en Cataluña: morbosa o sana; morbosa según vosotros, sana según nosotros; esta voluntad existe en Cataluña (…)

Hay un hostilidad en toda España contra Cataluña (el Sr Dato: ¡Qué disparate!) hay una hostilidad en toda España contra las peticiones y contra la reclamaciones de Cataluña (rumores) (el Sr Dato: ¡Completamente inexacto!). Hostilidad que se manifiesta aquí (…)en la forma en que nosotros le planteamos (…) (El Sr, Seoane: Eso es hablar por hablar) ¿por qué existe esta hostilidad? (denegaciones) Esta hostilidad existe porque se ha extendido la leyenda de que Cataluña es la predilecta del Estado; la leyenda de que los beneficios del Estado van principalmente a Cataluña, de que los mayores desembolsos que el Estado hace, los recibe Cataluña a manos llenas. (…) Cataluña quiere para España y para ella (…) la organización federal que sostuvo D. Francisco Pi y Margall. Quiere su Parlamento, su Poder ejecutivo, el reconocimiento de su lengua.”

Marcelí Domingo

Imatge: Marcel·lí Domingo

Els debats s’allargaren infructuosament  fins a finals de juny d’aquell mateix any 1916, quan  el mateix Cambó retirà la proposta, davant la impossibilitat d’avançar cap a l’objectiu inicialment plantejat. L’argumentari de Cambó i de Marcel·lí Domingo, ben allunyat en el seu pensament polític, xocaven contra la majoria del Congrés que reaccionava en contra  de l’acceptació de la  demanda que feia   un col·lectiu plural de Catalunya com  el reconeixement de la seva  identitat nacional. El No, havia estat rotund. Es ratificava allò d’una nació i una única llengua preferent i de referència. A la resta corresponia subsidiarietat.

Les topades  argumentals sobre  l’encaix o desencaix, l’hostilitat o la comprensió de Catalunya com a nació, en aquest Estat, i que en Marcel·lí Domingo raonava  al 1916, s’entenen  encara millor si es recorden per exemple, aquestes  tres referències citades per Borja de Riquer a l’article “La sobirania, la nació i la Constitució espanyola” el 2 de febrer de 2013 al diari Ara. Les tres cites de tres referents polítics espanyols d’èpoques diferents mantenen una clara connexió:

A finals del segle XIX, Antonio Cánovas del Castillo, president del Govern espanyol: “España es una obra de Dios, o de la naturaleza” .

En acabar la Guerra Civil, Raimundo Fernández Cuesta, falangista i ministre franquista “La existencia de la nación española está por  encima  de opiniones, argumentos, votaciones y plebiscitos”.

La imposició de l’article 2 de la Constitució de 1978, quan una nota  procedent de la Moncloa, escrita a mà, que segons Jordi Solé Tura els van dir venia consensuada “amb les altures” introduïa dues frases: La indisoluble unidad de la Nación Española, i “patria común e indivisible de todos los españoles”.

Una resposta a “Perla 24. El fracàs de “Per Catalunya i l’Espanya gran” (1916)

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s