Imatge

Perla 21. Carrasclet, història i llegenda d’una resistència

Nació sotmesa, repressió planificada i amb tot, persistència.

L’11 de setembre de 1714 va caure Barcelona davant les tropes borbòniques de Felip V. Significaria la fi de l’organització juridicopolítica pròpia i tradicional de Catalunya i la imposició d’un nou model polític, social i econòmic.

Els Decrets de Nova Planta, gener de 1716. Imposaren  una nova organització política de tipus piramidal, amb un Capità General com a primera autoritat a Catalunya, amb comandament sobre un important contingent militar d’ocupació (entre 25.000 i 35.000 homes, que segons Torras i Ribé equivaldrien a un soldat per cada 25 o 30 habitants); una Real Audiència ocupant el Palau de la Generalitat- presidida pel mateix Capità General- i encarregada de qüestions civils i criminals i també feia els nomenaments de corregidors, alcaldes i altres funcionaris. A més es determinava que ”Las causas en la Real Audiencia se substanciaran en lengua castellana”, de manera que el català desapareixia de l’antiga seu de la Generalitat. I en tercer lloc crearen la Superintendència encarregada de pagaments a funcionaris, exèrcit i de cobrar impostos, un era nou el cadastre, que seria molt impopular per la càrrega que comportava. Agustí Alcoberro indica que va representar multiplicar per 7,3 el valor dels serveis votats en les dues últimes convocatòries de la  Cort General de Catalunya.

Alcoberro, en el catàleg de l’exposició: “Catalunya i la Guerra de Successió”, al Museu Històric de Catalunay,  escriu: 

”Quan, a partir del 1745, la monarquia intentà introduir el cadastre a la Corona de Castella” es trobà amb una forta oposició i no l’aplicà. Una diversitat més, a qui beneficiava? A qui perjudicava?

A Catalunya en aquesta època es viuria una repressió impulsada per les noves autoritats amb la utilització de l’exèrcit que practicà requises, empresonaments, desterraments, càstigs de tota mena i execucions com certifiquen les ben documentades obres de Josep Maria Torras i Ribé: Felip V contra Catalunya, o la d’Antonio Muñoz i Josep Catà: Repressió borbònica i resistència catalana  (1714-1736).

Cal esmentar també una altra conseqüència rellevant  de la Guerra de Successió: l’exili  per causes polítiques. Agustí Alcoberro ho ha estudiat abastament i apunta que aquest es nodrí de persones de totes les classes socials i de tots els regnes peninsulars, si bé la majoria foren catalans. Ho avalua entre 25.000 i 30.000 persones. Alguns anirien a Nàpols, d’altres a Viena on arribarien a construir, entre el 1724 i el 1737, algunes esglésies com la dels Benedictins de Montserrat o l’Església de la Mercè  i l’Hospital  dels Espanyols, o  fins i tot aixecarien  una nova ciutat al Danubi, 1734-1739 coneguda com la Nova Barcelona (Timisoara en romanès).

Nova Barcelona

Foto: Plànol de Nova Barcelona. El Nacional, 26 de novembre de 2017

A aquesta ciutat hi arribarien uns 800 catalans i, entre ells, hi ha referenciada “Josepha Barceló“, muller del tinent coronel Pere Joan Barceló conegut com a Carrasquet o Carrascletque en aquell moment estava confinat a Cadis per haver participat al costat dels austríacs i fet presoner a la batalla de Bitonto, a Nàpols, el 1734. Seria alliberat al 1740 i retornaria a Àustria. En aquesta repoblació a la ciutat de Nova Barcelona hi havia familiars d’altres austriacistes exiliats, com Bach de Roda o Nebot. Intentaren assentar-se però la zona era de frontera amb els turcs i, a més, sofriren malària i paludisme. L’aventura de la Nova Barcelona no va acabar bé.

Carrasclet a Catalunya. Escultor F. Carulla

Foto: “Catalunya a Carrasclet”. Escultura de F. Carulla a Capçanes, 27 de juliol de 1986

Moltes de les informacions d’aquest exili ens han arribat gràcies a lesNarraciones históricas”, la millor crònica Guerra de Successió a Catalunya, escrita en castellà per Francesc de Castellví a Viena. Actualment s’ha fet un volum amb una selecció de textos en català d’aquestes memòries a  càrrec Mercè Morales, que han servit de base a Albert Sánchez Piñol per elaborar una acurada i imaginada recreació del personatge del Carrasclet al capítol Hispaniensis de la novel·la Vae Victus” (Ai, dels vençuts!). La seva admiració pel personatge el porta a dir, fins i tot, que “si fóssim a Missouri, Carrasclet seria més conegut que Jesse James”, és a dir un protagonista de pel·lícula.

Narraciones Historicas F, Castellvi1

Portada del Volum I de “Narraciones Históricas desde el año 1700 hasta el año 1725...”
Autor: Francesc de Castellví i Obando

Recordem que l’estiu de 1718 s’inicià una nova guerra, la de la Quàdruple Aliança (Gran Bretanya, França, Holanda i l’Imperi austríac) en contra de l’objectiu de la Corona espanyola, Felip V, de recuperar els territoris cedits en els Tractats d’Utrecht. L’any següent es reactivà la conflictivitat i la guerra europea arribà a Catalunya. S’organitzaren grups resistents d’antics austriacistes que pel canvi d’aliances comptarien ara amb l’ajuda de França. Els borbònics, per combatre als revoltats austriacistes i “bandolers”, tenien un nombrós exèrcit ja instal·lat i a més, crearen un cos especial, els mossos d’Esquadra, dirigits per Pere Anton Veciana.

En Carrasclet, nascut a Capçanes (Priorat), que ja havia lluitat durant la Guerra de Successió dins del regiment de fuselleria d’Antoni Vidal, com a alferes, acabada la guerra retornaria al Priorat. A Falset tingué una topada amb el comandament borbònic, el van empresonar i es va poder escapar, fets sobre el que es va construir l’origen d’una de les seves llegendes. Seria des d’aleshores perseguit, refugiant-se en les muntanyes i actuant com a guerriller. Creà en l’imaginari col·lectiu una figura d’heroïcitat i resistència. Una cançó popular ho recull:

”Per la Serra de Llaberia i pels boscos de Falset cap exèrcit no hi passava sense trobar en Carrasclet. Als pagesos protegia de les tropes d’en Felip i tots els coneixien de Pradell fins a Pratdip”.

El 1719 es convertiria en un dels màxims exponents d’aquesta revolta i comandaria un nombre considerable de guerrillers/miquelets amb el grau de coronel, concedit pel mateix Berwick (el que havia ocupat Barcelona l’11 de setembre de 1714)  i finançat pels francesos. Assaltà ciutats com Reus el 26 de juliol de 1719, o Valls el 5 de desembre  però no les mantingué i el seu camp d’acció es centrà principalment en les zones rurals del sud de Catalunya, generaren notòries i significatives dificultats als filipistes.

Respecte a l’enfrontament de Valls, Mossèn Cinto Verdaguer també se’n feu ressò l’any 1885. Curiosament coincidiria amb el primer manifest polític del catalanisme polític, “El manifest de greuges”  presentat a Alfons XII. El poeta de Folgueroles donà a conèixer als “Jocs Florals” de Barcelona un poema on els protagonistes eren dos catalans: un botifler i l’altre  austriacista. I en feia un judici…

“Si voleu valents de mena,

aneu ab los catalans

peró com los de la Esquadra

de bons y braus no n’hi han”.

«Carrasclet ab cinch cents homes

com altres cinch cents no n’hi ha.

Diu que als gossos de la vila

ne vol afartar de carn,

y que de sanch dels Vecianas

als caballs n’abeurarà.

(…) Alló sembla una ramada

de llops, que mitj morts de fam,

baix a la clotada han vist

un anyellet pastorar.”

Alguns dels manuscrits recollits per Muñoz i Catà en diversos arxius ajuden a entendre que en aquesta nova confrontació es demanava, entre altres aspectes, la recuperació del sistema anterior als Decrets de Nova Planta; es troben referències del Carrasclet i del seu lideratge, i en molts d’ells es fa palesa el grau de  violència o repressió exercida contra l’anomenada sedició catalana o que, altrament, podríem esmentar com el defensors de les pròpies lleis i tradicions i, en moltes ocasions, s’hi afegirien els que protestaven en contra del temible cadastre: pagaven les persones, les cases, les terres, les rendes, el bestiar, i quan no es feia front al pagament, els veïns encara tenien més càrregues ja que es veien forçats a pagar la manutenció dels soldats o allotjar-los a les seves pròpies cases.

La desfeta del 1714 s’ha comparat amb la de 1939 per les xifres d’exiliats, executats o represaliats. Les cites d’oficialitat borbònica, adreçada en general als comandaments superiors, reflecteixen prou bé la situació de Catalunya en aquesta etapa de la guerra de la Quàdruple Aliança,  i ens podrien fer parlar de nou de “terrorisme militar” com  ja s’havia viscut  en l’etapa final de la Guerra de Successió quan es  van cremar més de 20 pobles a Catalunya, com Sallent, Sant Quintí de Mediona, Caldes de Montbui, Espinelves, o Vilanova i la Geltrú….Veiem alguna d’aquestes cites:

“lo que me ocurre es, que con esta coyuntura se podrán sacar de Cataluña y llevar a Presidios hombres de mayor y mediana distinción, que tuviesen parte en estas (…),  y a los de ínfima clase hacerles causa muy sumariamente y habiendo motivo, remarlos a Galeras (…) para quietar las Provincias, temiendo los que quedan otro tanto, y los parientes de los que han salido, (…)no vuelvan más a verlos (….)”

“porque hablando públicamente dentro del Quartel  (Tarragona)de ayudar al Carrasco y la Sedición a que entrasen dentro, no hubo uno siquiera que los delatase (…) La aceptación que este hombre tiene en esta Tierra, donde son innumerables los que cada dia se le agregan, y tan Ciegos que los más van a buscarlo sin Armas. Y hoy por esta causa son más los que lleva Desarmados que Armados (…).

“Que las prisiones mandadas hacer por todo el Principado de Cathaluña, han producido efectos muy perjudiciales, porque ya no se habla de otra cosa en aquel Pays, del qual han pasado muchos hombres a la Francia, con los cuales se decia, haberse formado dos gruesos Batallones; que lo cierto es, haberse perdido ya en Cathaluña la quietud en que se hallaba,(…) ,habiendose publicado entre ellos una promesa del Señor Duque de Orleans, de no restituir a S.M. la Cathaluña una vez conquistada, sin primero hacer que S.M. la restituya sus antiguos fueros, cuyo veneno produce ya efectos bastante lastimosos.”

Las Esquadras de Miqueletes (…) cada dia más se augmentan, y a todo pícaro abrazan, le arman, le dan dinero, de modo que ya no es Carrascó el que insulta, sino muchos Caudillos Sediciosos que divagan por el Pays, y se unen con tal fuerza que mas de mil baxaron por la cordillera de los pasos de la Serdaña para sorprender el socorro de infanteria que felizmente Pou de Jafra ha introducido a la Plaza de Castel Ciudad dexandolos burlados, y al mismo tiempo 400 comandos por Barnic han insultado la villa de Olot (…) y asimismo el distrito del Lussanes queda ocupado por la gente de Grau (…) y los malsufridos o maliciosos no llevan bien la paga del Catastro, ni sus apremios, y aun con más rabia y desesperación gritan contra las rigurosas exequciones que de algunos dias a esta parte se hacen por resultas de los bienes Confiscados (…)”

Aquests documents “oblidats” o amagats durant anys a arxius com el de Simancas, que han vist la llum i s’han començat a difondre de forma més explícita molt recentment des de finals del segle XX i els inicis del XXI, mostren i demostren que, d’una forma més clandestina o oberta, al segle XVIII existí una resistència organitzada a les imposicions de Felip V exercides amb els coneguts Decrets de Nova Planta.

Malgrat la repressió i l’exili sofert per molts, hi haurà una persistència en el record i l’ànim col·lectiu en voler recuperar, al menys, part d’allò perdut el 1714, com es reflectí ja en el “Memorial de Greuges” de 1760, comentat en la primera d’aquestes perles.

 

Una resposta a “Perla 21. Carrasclet, història i llegenda d’una resistència

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s