Imatge

Perla 20. Qui tergiversa la història?

Es pot  dialogar amb tergiversacions i menysteniments?

Divendres 19 de maig de 2017, en acabar el consell de ministres la vicepresidenta del govern espanyol va invitar, dins l’operació diàleg amb Catalunya, al President de la Generalitat Carles Puigdemont a anar al Congrés a explicar i defensar els seus plantejaments sobre la relació entre Catalunya i l’Estat.  Tot  suggerint  que proposes allà, com havia fet el lehendakari Ibarretxe el 2005 en demanar un nou tractat  “de lliure associació”. Aconsellava doncs, anar  davant dels 350 diputats (Catalunya en té 47) a sol·licitar una reforma constitucional per fer legals els referèndums d’autodeterminació. És un plantejament que la demografia numèrica ja avança el resultat: és un reconeixement que es fa inviable en aquest context. Sabem que al llarg dels anys, i ara ja podem dir de segles, la majoria d’espanyols entenen que només hi ha una nació. La demografia s’ha imposat. Amb tot, és convenient recordar que Catalunya està mal representada al Congrés i al Senat, de manera que al primer li correspondrien per raó de la demografia almenys uns 10 diputats més procedents de Catalunya. I al Senat la representació catalana encara és més minoritària.

En el mateix escenari, el Ministre d’Educació i portaveu del Govern, Iñigo Méndez de Vigo es referí als  llibres de text utilitzats a Catalunya i en alguna altra comunitat per investigar si  faltava  rigor històric  o si es tergiversava la història. Aquest enrenou ve de lluny, com ve de lluny l’escomesa contra el sistema d’immersió a l’escola catalana, però va agafar més volada a partir d’una denúncia publicada en diversos diaris i feta per un sindicat AMES (Acció per a la Millora de l’Ensenyament Secundari, sense representativitat a Espanya) sobre els llibres de text catalans de 5è i 6è de primària de més de mitja dotzena d’editorials, sobre Geografia i Història. Apuntaven que “es tergiversa i s’incompleixen el currículum de la LOMCE”

A l’informe elaborat i presentat  per AMES es pot llegir, per exemple, un apartat sobre la Corona catalanoaragonesa:

En lugar de hablar del reino de Aragón, que es lo correcto y lo que aparece en todos los escritos históricos, y como lógicamente siempre se utilizó, ya que la aragonesa Petronila era hija de un rey, mientras que Ramón Berenguer IV solo era conde de Barcelona. Es evidente lo tendencioso de esa denominación, ya que pretende hacer creer que, en aquella época, Cataluña era un reino independiente.

Peronel·la_Ramon_Berenguer_1_630x630

Imatge: Ramon Berenguer IV i Peronella Ramires

Anem a pams i fem un primer aclariment: No hi ha hagut un regne de Catalunya, sinó un comte del casal de Barcelona que aplegava la majoria de comtats catalans. Ara bé si que es parla de Corona d’Aragó o “Corona catalanoaragonesa” per referir-nos  a un període històric concret. Si ho escrivim des de Catalunya es pot qualificar de tendenciós utilitzar el concepte Corona? Òbviament els alumnes de 5è i 6è de Primària  no han de rebre un excés d’argumentacions ni omplir-los de documentacions, ni els hem de fer un rentat mental, però no se’ls pot enganyar ni manipular  com  farien aquells que diuen “voler millorar l’ensenyament…”. Els qui protesten sobre aquesta qüestió tenen un to similar als ben coneguts “Profesores para la democracia”, o afins com “Libertat digital”. Tots ells s’autoanomenen amb noms plens de contingut moral i ètic, però a les seves mans els converteixen sovint en conceptes buits i en massa ocasions falsos.

Ens preguntem: perquè a Catalunya no podem ni hem de recordar el nostre passat i posar al davant d’aquella confederació el nom de Catalunya? El Regne d’Aragó i els Comtats catalans del casal de Barcelona van establir una vinculació personal: comte de Barcelona i rei d’Aragó van ser la mateixa persona. Però el comte rei no podia fer el que ell volgués als dos territoris. Cadascun del territoris va mantenir, íntegres i diferenciades, les seves estructures institucionals anteriors i, a més, anirien evolucionant fins i tot de manera diferent amb el pas del temps.

D’inici, un primer argument que remarca la força demogràfica de Catalunya i explica perquè utilitzem el nom de Corona catalanoaragonesa. Al segle XIV observem que Catalunya tenia més habitants que els altres tres territoris junts. Segons Carme Batlle  a Catalunya hi hauria uns 500.000 habitants, a València uns 200.000, a Aragó uns 180.000 i uns 50.000 a les Illes Balears. Catalunya s’aboca a la Mediterrània i el Regne d’Aragó era un petit regne d’interior. Per tant, és conseqüent i legítim dir que l’expansió mediterrània fou bàsicament catalana, dirigida cap a Mallorca, Sicília, Sardenya, o Nàpols…O és que ens podem creure que la majoria d’aquestes iniciatives, el finançament, els mariners i els vaixells eren aragonesos?  

Confederació catalanoaragonesa

Imatge: “La Confederación Catalano-Aragonesa…”  Estudi d’Antonio de Bofarull

Recopilem altres aspectes que ajuden a entendre que aquella unió es fonamentà en un model confederal, no unitari i avui potser en diríem plurinacional. Potser, si s’hagués reconegut i explicat com a tal, a tot l’estat espanyol, segurament no hi hauria tanta ignorància ni  incomprensió en una gran part de la ciutadania espanyola, ni aquí tanta desafecció vers un relat massa vegades falsejat.

  1. Al 1137, Ramon Berenguer IV comte de Barcelona, Girona, Osona, es casa amb Peronella d’Aragó i es vinculen Aragó i Catalunya en dos estats separats: governs, lleis i llengües independents i diferenciades. La dignitat o títol que prengué Ramon Berenguer IV fou la de Príncep dels aragonesos i dominador del Regne dels aragonesos, dignitats que Ramon Berenguer IV sempre va posar en lloc secundari per darrere del seu títol principal i més important, el de ser Comte de Barcelona.
  2. L’any 1229, Jaume I conquesta Mallorca, i l’any 1238  València, que s’incorporen a la Corona d’Aragó, com a entitats diferenciades. Mateix monarca, furs diferenciats, Corts pròpies… un concepte confederal , no annexionador, ni unitari. Ja eren més de dues les  estructures diferenciades, això si amb el mateix cap: serà rei per uns (a València i a Mallorca) i a Catalunya seguirà sent comte de Barcelona.
  3. A partir de 1137, quan coincideixen de nom els reis comtes, com passà uns 200 anys després, en el cas d’Alfons el Benigne (Aragó ja n’havia tingut un més): el de Catalunya serà Alfons III, i al mateix temps la mateixa persona a Aragó serà el rei Alfons IV. I un fet documentat que demostra que no hi ha una monarquia unificada, és que Alfons III de Catalunya jurava a  Barcelona, el 25 de desembre de 1327, mantenir  privilegis, constitucions, usatges, llibertats del catalans. Mentre aquest mateix  Alfons, IV per Aragó, jurava  a Saragossa el 2 d’abril de 1328. Una mostra més d’aquesta dualitat política.
  4. L’any 1410 morí Martí l’Humà sense descendència. Es buscà un successor. Ho feren confederadament (no hi ha una herència directe ni una imposició des d’un sol territori ) i a Casp el 1412, els tres representants d’Aragó, els tres de València i els tres de Catalunya: havien d’elegir un candidat per majoria, però al menys havia de tenir un vot de cada territori. L’escollit fou Ferran I, de la casa de Trastámara de Castella. Això ajuda a entendre que no és un estat unitari, del que emana un poder unívoc.  

Passen els anys i es mantenen les singularitats. En el testament de Felip II de Castella (1556-1598), veiem ben clarament que els seus títols indiquen el caràcter plural i divers dels seus regnes:

“Don Felipe, por la gracia de Dios, rey de Castilla, León, de Aragón (…) de Valencia (…) de Mallorca, Duque de (…) Milán, Conde de Flandes…Conde de Barcelona …”

Resulta evident aquí que les lleis, la moneda, la llengua no eren úniques sinó diverses en cadascuna de les seves possessions. De fet, podem identificar-hi una Corona amb diversos estats amb diferents sistemes monetaris, amb estructures polítiques i lleis diferenciades en cadascun d’aquests regnes i comtats. Felip II no governava un estat unificat. Era rei de Castella i no per això era rei d’Aragó o comte de Catalunya ja que no eren estructures unificades sinó diverses. Desmenteix un cop més aquell constant mantra repetit per alguns com el senyor Rajoy de què “els Reis Catòlics van fer la unificació d’Espanya fa 500 anys”.

Previ a la Guerra dels Segadors, 1624, El Proyecto unificador del conde Duque de Olivares  mostrava  ja unes intencions ben contràries a aquest Estat – per ells- massa “compost” o “ confederat” en recomanar a Felip IV:

“No se contente Vuestra Majestad con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sinó que trabaje y piense con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia, que si lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo”

Els “Decrets de Nova Planta”, de 1716, implantats per Felip V si que trencaren i esmicolaren, finalment, el teixit institucional de tots els territoris que antigament havien configurat aquella confederació.

mapa_pol_tico_de_espa_a_1854_en_biblioteca_nacional_de_madrid_dic_12

En aquest mapa de 1854 publicat a Madrid, es distingeixen amb claredat quatre Espanyes. La unitària, la colonial, la foral (el País Basc) i l’assimilada (Aragó i els Països Catalans). Reproduït a  Trenta mapes curiosos dels Països Catalans Vilaweb

Tot plegat, d’una banda la idea de la supeditació del comte al rei i del l’altra, la idea d’una unitat homogènia que –segons ells- vindria de molt lluny en el temps, és fruit d’una tergiversació indocumentada, d’una descontextualització i d’una visió malaltissa potser fruit d’una ceguesa interessada per l’ànsia de domini, que segueix entossudida en negar evidències. Per alguns, costa d’acceptar que hi ha un fet encara viu que es diu Catalunya que, a més, té la gosadia de reconèixer-se com a  nació, cosa que, per a molts, continua no sent acceptable ni concebible. I l’excusa que donen és que Catalunya s’aparta de “la legalitat” i trenca una indissoluble unitat. Podríem pensar que hi ha una certa continuïtat en l’ambient de  les velles tesis de Menèndez y Pelayo, citades a la “Historia de Espanya” de 1957 (Ed. L.Vives), que en la “Lectura 41.” La unidad de España deia:

“Espanya debe su primer elemento de unidad en la lengua, en el arte, en el derecho, al latinismo, al romanticismo. Pero faltava otra unidad més profunda, la unidad de la creencia”.

Algú creu que això ha existit certament, si el que ens caracteritza en tots aquests àmbits és comprovadament diferent?

Una resposta a “Perla 20. Qui tergiversa la història?

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s