Perla 16. De l’autodeterminació al ribot guerrista.

“Felipegonzalismo” un model de pàtria que uniformitza Espanya i menysté Catalunya

La paraula és manllevada de Jaume Lorés, un catalanista transversal que va rebre la Creu de Sant Jordi el 1995, assagista i escriptor durant l’etapa de la transició democràtica escrivia com a comentarista polític a l’Avui i a La Vanguardia. Entre d’altres assaigs, va escriure’n un de ben polèmic sobre la política catalana. “La transició a Catalunya: 1977-1984”, amb un argument, avui podríem dir premonitori (1 de gener de 1985), ple de desconfiança, quan ja s’havia aprovat la Constitució del 78 i l’Estatut del 79. Lorés deia això:

”La meva idea de la llibertat de Catalunya i una unitat lliure i no uniformitzada dels pobles d’Espanya no em deixa acontentar amb la realitat actual i em fa pensar que estem, malgrat tantes dificultats que semblen insuperables, en transició encara vers una Catalunya lliure dins d’una Espanya filla del pacte i no de la imposició. La transició per mi continua”.

I encara feia altres reflexions:

“Les eleccions de 28 de novembre del 1982 al Parlament espanyol foren una victòria del socialisme arreu d’Espanya, també a Catalunya (…) aviat Felipe González topà amb l’evidència de no poder dur a terme les reformes promeses (…) decidí per no desencisar la soferta població, apel·lar als seus sentiments patriòtics posant en marxa altra vegada un orgullós, uniformista i seductor nacionalisme espanyol (…) Es limità a oferir, en lloc del canvi, la retòrica nacionalista, per mantenir la moral i les expectatives dels electors, fomentant l’espanyolisme més cru, i per ells engrescador. (…) En això l’espanyolisme del PSOE féu un gran servei al país, car reconcilià els ciutadans amb la seva pàtria. Però el gran problema que provocà, sobretot a Catalunya, fou el tipus d’espanyolisme que sortí del subconscient de Felipe González i del PSOE. (…) la injustícia d’aquest espanyolisme residia en el fet que el PSOE, sobretot respecte a Catalunya, tornava a caure en la seva muntanya d’errors d’avantguerra i de durant la guerra, recollia la tradició monolítica i centralista d’Espanya, de l’orteguisme i del republicanisme burgés, que havia estat enemic històric de l’autonomia catalana (…) L’espanyolisme del PSOE ressuscità el mateix dogma metafísic de l’Espanya una, per veredicte de la història o per hegemonia merescuda de la cultura castellana que havia nodrit els disbarats patriòtics de la Generació del 98 (…) l’última reconsagració de la unitat d’Espanya que en temps del franquisme havia fet el benemèrit Menéndez Pidal. Tota una cultura burgesa entorn d’una Espanya una, i necessàriament unificada de forma homogeneïtzadora, per decret quasi metafísic i no per pacte lliure dels seus pobles, era la base que el PSOE donava al seu nacionalisme espanyolista. Encara que fes servir de tant en tant certes al·lusions al federalisme, aquestes no lligaven de cap de les maneres amb aquest uniformisme centralitzador i esdevenien una autèntica i demagògica quadratura del cercle.”
“La política envers Catalunya havia de ser idèntica, doncs, a la política envers les altres autonomies, des d’una concepció de l’autonomisme com a descentralització i des de la perspectiva d’anul·lar, i no fomentar les diferències històriques i culturals, amb l’excusa de la solidaritat.”

Jaume Lorés

Passats més de 30 anys d’aquest assaig de Lorés, en podem fer una valoració. Aquell invent del PSOE que hauria d’haver passat per una “solidaritat pàtria a través d’una única ideologia” podria ser que encara avui plani per sota de l’acusació a Catalunya d’“insolidaritat” i “egoisme”. I, a més, va permetent als diferents governs centrals arbitrarietats i excessos econòmics com per exemple, que al finançament del 2015 a cada extremeny li pertoquin 3.421 €, a cada andalús 2.350 € i a cada català 2.112 €.

Lorés puntualitzava que Catalunya:

“en comptes de ser vincle de la unitat dels pobles d’Espanya, era pretext per a la uniformitat impel·lida directament des del govern. El batibull administratiu i polític que representava el confusionari mapa de les autonomies posat en marxa pel PSOE i UCD feia que es pogués jugar des de la Moncloa i contra Catalunya, amb l’amenaça constant de provocar una reacció en cadena d’autonomies ofeses per greuges comparatius si Catalunya demanava res que respongués a les necessitats de la seva diferenciació com a societat, i que no entrés en els monòtons plans de descentralització del govern.”

Una constatació de què continuava el “no” reconeixement del “demos” (el poble) català com a tal.  Lorés insisteix:

“el PSOE no acceptava el fet que l’autonomia més important d’Espanya no estigués en mans socialistes i que, en conseqüència, no tingués poder directe sobre ella.(…) creia que la unitat indeturable d’Espanya s’havia de fer a través dels mecanismes d’un partit socialista present en totes les autonomies, i de la ideologia del PSOE com a base doctrinal per obtenir un consens ideològic de tots els espanyols. Aleshores topava amb una realitat catalana que li trencava els plans i els esquemes i que a més, gosava plantar-li cara des del Govern de la Generalitat. Amb la confusió que havia creat Felipe González entre Estat i PSOE no li quedava altre remei que judicar negativament la (…) voluntat diferenciadora de Catalunya acusant-la de ser un instrument antiespanyol i antisolidari que malbaratava la necessària força i autoritat de l’Estat (…)”.

I, a més assenyala (recordem que ho afirmava el 1985) que aquesta malfiança va propiciar “la política avara en matèria de traspassos i de finançament de l’autonomia catalana.” 

Per no perdre la memòria, cal apuntar que hi ha haver-hi també aleshores un altre cop clar des de l’Estat unitari al reconeixement de la identitat i singularitat nacional de Catalunya, que es va veure afectada, l’any 1981, amb la redacció d’un nou reglament al Congrés de Madrid (…). Una nova clàusula assenyalava que aquelles forces polítiques del mateix àmbit ideològic que no s’enfrontessin electoralment no podien tenir grup propi. Els socialistes tenien llavors tres grups parlamentaris, ja que a més del grup general PSOE hi havia el grup propi dels socialistes catalans i dels bascs. Aquests dos últims, arrel d’aquest reglament, varen quedar eliminats com a grup. Catalunya i el País Basc perdien així la seva identitat nacional i la seva veu singularitzat al Parlament, quedaven integrats i fagocitats dins la “veu” única i exclusiva del PSOE.

Recordem unes paraules de Pasqual Maragall sobre la importància d’aquest fet:

“Sense grup parlamentari propi serà molt difícil que es mantingui un equilibri a Madrid”.

Una altra vegada s’aplicava uniformisme, centralisme, i per tant menys veus “federalistes”. Els propis interpretadors de la Constitució demostraven a l’arrencada dels anys 80, no reconèixer políticament el fet diferencial català. Malgrat haver recuperat amb el president Josep Tarradellas una institució perduda com la Generalitat, abans de redactar fins i tot la Constitució, l’Estat mostrava interès en limitar l’autogovern català i la seva representació al si del sistema parlamentari.

Ja no hi hauria grup socialista català al Congrés, havia durat tot just una legislatura. Més endavant arribaria el ribot d’Alfonso Guerra pel que fa a l’Estatut del 2006 (Maragall, ja diria també que el “Zapatero federalista havia deixat pas a un Zapatero felipista”) o les expressions de la presidenta andalusa Susana Díaz, sobre la “igualdad de todos los españoles” que havien impulsat el “felipegonzalismo”. Una “igualtat” que semblaven acceptar conjunturalment, però la realitat tornaria a desmentir-ho, com ja havia passat amb aquell punt aprovat al Congrés del PSOE, a Surennes en plena clandestinitat, amb l’acompanyament també d’Alfonso Guerra on s’afirmava:

“La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el Estado español parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas que comporta la facultad de que cada nacionalidad pueda determinar libremente las relaciones que va a mantener con el resto de los pueblos que integran el Estado español.”

Ho deien l’octubre de 1974. No parlaven de Nació espanyola, sí d’Estat espanyol, i a les nacionalitats els reconeixia la capacitat de decisió. Ho proclamaven així a la clandestinitat, però quan van tenir l’oportunitat de incidir en la redacció de la Constitució del 78 aquests principis “federals” ja no ho defensarien. Havien estat una estratègia, un miratge, o un fet només conjuntural?

De fet, van tendir a voler construir una pàtria unitària des del PSOE, ideari que no han abandonat com encara avui s’està veient en les paraules de molts dels seus representants. A l’octubre del 2017 tant González com Guerra, Zapatero, Rubalcaba, S. Díaz…fan defensa d’aquest unitarisme que tan sols arriba a admetre certes descentralitzacions, però no un autèntic federalisme i sí un “café para todos”.

Quantes nacions té Espanya?

Segons els estatuts de les respectives comunitats, n’hi ha vuit que en els respectius estatuts es defineixen com a nacionalitat: Catalunya, País Basc, Galícia, Canàries i País Valencià des de 2006, i des de 2007 Andalusia, Aragó i les Illes Balears. Les altres no utilitzen el concepte, les hem d’entendre com les regions de què parla l’article 2 de la Constitució del 1978?

El dimarts 5 de setembre del 2017, Pedro Sánchez, com recollien diferents mitjans, va definir a Espanya com una nació “de al menos cuatro naciones: España, País Vasco, Galícia y Cataluña deberían ostentar la condición de nación”.

Interpretació com a mínim complexa, sinó directament contradictòria. El concepte federal és uninacional?

Mapa-España-Autonomias
“Geografia Infinita” Blog de Condé Nast Traveler

2 respostes a “Perla 16. De l’autodeterminació al ribot guerrista.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s