Perla 3. Conceptes enfarfollats: nació, nacionalitat i sobirania (del 1978 al 2017)

Al juny del 2017 el concepte nacional es cita cada cop més arreu d’Espanya. Darrerament, el PSOE ha parlat de perfeccionar el reconeixement de la plurinacionalitat d’ Espanya, això sí, mantenint que la sobirania recau en tots els espanyols, ja que no hi ha més Estat que Espanya. Els Comuns i Podem ja havien entomat obertament el concepte de la plurinacionalitat. El dia 28 del mateix mes el rei qualificà al règim franquista com una dictadura.

Sembla inversemblant, havent passat més de 40 anys de la mort del dictador, la monarquia encara mantenia certament una equidistància. El seu discurs actual però palesa una manca de rigor històric en no “reconèixer”, per exemple, la II República com a sistema democràtic i ser capaç, en canvi, de lloar la figura de Cánovas del Castillo i el seu sistema d’alternança contaminat d’unes grans restriccions de participació i d’unes pràctiques caciquistes, com el “pucherazo” i el “encasillado”. Hauria estat més encertat si, mirant cap al futur més que cap el passat, el rei hagués assenyalat les causes que estan erosionant el sistema del 78, en lloc de mirar el sistema bipartidista i ple de trampes electorals de la Restauració. Simultàniament el mateix dia, un Parlament – el de Catalunya- anul·lava les més de 60.000 sentències del franquisme; l’únic que ho ha fet fins ara. Aquesta és una de les moltes equidistàncies.

Una mirada al passat recent ens permet recordar com la Constitució aprovada el desembre del 1978, va donar pas al desenvolupament d’un model polític autonòmic basat en el conegut article 2

“ La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas”.

Es crearien 17 mapes o territoris autonòmics, els dos primers el català i el basc el 1979, el 1981 els de Galícia, Andalusia, Cantàbria i Astúries, el 1982 els de la Rioja, Múrcia, València, Aragó, Castella la Manxa, Canàries i Navarra, i el 1983 vindrien els d’Extremadura, Les Illes Balears, Madrid i Castella i Lleó. Al 1995 Ceuta i Melilla esdevenen ciutats autònomes. Aquests mapes no responien a criteris “nacionals” i en molts casos ni a criteris tradicionals, en la major part de les ocasions foren un poti, poti , com es reflecteix en la manera en què encaixaren i ajuntaren, o no, províncies o territoris com León, Astúries, Múrcia, Albacete, la Rioja, Madrid…

Aquells dos o tres estatuts especials que es preveien en un principi: Catalunya, País Basc i eventualment Galícia , més una “regionalització administrativa” per a la resta de territoris, van quedar arxivats. Tot aquest procés és produí per la manca de concreció de la pròpia Constitució del 78, pel cop d’Estat de febrer del 81, per la LOAPA, pel pes andalús amb Felipe Gonzalez i Alfonso Guerra al capdavant, i per ser la regió més poblada d’Espanya amb 61 diputats dels 350 amb que compta el Congrés. I així s’arribaria al conegut “cafè para todos”. Va ser un no! a les assimetries, ni que alguns d’aquest territori tinguessin aspiracions de reconeixement i d’autogovern ben diferenciats. Es faria un relat en contra de les diferents històries d’aquests territoris, i prevaldria la visió més unívoca i centralista.

A Catalunya el concepte nació, estat i pàtria serà usat al llarg del temps per referir-nos als territoris a la recerca de recuperar mecanismes de govern. Encara que ho podien fer tots els territoris, a Catalunya ja s’havien mancomunat el 1914 (els únics a l’Estat), o en L’Estatut de Núria ja s’havia volgut considerar com Estat autònom dintre la República Espanyola. Fins i tot durant el franquisme en els nuclis de resistència es parlava de Catalunya com a nació. En la diada “tolerada” de Sant Boi del 1976, es celebrà la Diada Nacional de Catalunya, allò palesava que una part molt important dels habitants de Catalunya la consideraven una nació. No podem dir el mateix de la major part dels territoris que configuren l’Espanya actual.

la-placa-de-catalunya-de-sant-boi-va-acollir-la-primera-gran-manifestacio-de-la-diada
Onze de setembre de 1976 Sant Boi de Llobregat

De ben segur que les Corts Constituents que durant més d’un any elaboraren la que seria la Constitució del 78, tingué sobre la taula el tema del reconeixement de Catalunya. I si seguim el “debat” on es tancà aquest article 2, estiu del 78, podríem considerar que els constituents s’inventaren un “enigmàtic” concepte per “acontentar” als nacionalistes bascos i catalans:”nacionalidades”. Ho diferenciaven d’unes altres autonomies que en dirien “regiones”. Per contrast, redoblaren i insistiren en el concepte “indissoluble i indivisible”. Però, no s’especificava quines eren! En repassar les actes d’aquestes sessions es podria arribar a la conclusió que es va fer amb un “consens” important (278 vot favorables i 20 de contraris), però en no precisar quines autonomies serien nacionalitat, ni què significaria ser-ne, ni quines competències tindrien acabaria resultant un encaix amb moltes costures i, fins i tot indefinible, com ens passa a l’escoltar avui a molts polítics que quan els pregunten sobre quina diferència hi ha entre regions, nacions o nacionalitats a Espanya, dubten i gairebé s’ennueguen…

Les sessions del 4 de juliol de 1978 resulten molt aclaridores ja que palesen la feblesa de molts dels argumentaris que s’han fet i construït a posteriori.  Cal recordar les aportacions del polític que obrí les sessions, ja que corroboren certes imposicions que massa vegades volen ser oblidades, i anuncia i detalla, en molt bona part, el debat actual. Es tracta d’Heribert Barrera (ERC).

“Todos sabemos que la Ponencia disfrutó casi de ocho meses para realizar su labor (…) La Ponencia actuó sin público, sin periodistas, en absoluto secreto, sin informar para nada de lo que iba haciendo, no ya al país ni tan sólo al Congreso. Estos procedimientos son más bien insólitos en los regímenes democráticos (…)

La discusión sobre algunos puntos fundamentales quedó prácticamente escamoteada y muy a menudo los debates quedaron emasculados y reducidos (…) La equidad me obliga a precisar que no hago responsable de esto en lo más mínimo a los señores comisionados (…) por encima de todo, el método de trabajo seguido según el cual las reuniones importantes no eran las que se hacían en este Palacio, sino las que se hacían fuera. (…) El método de las discusiones clandestinas que en buena parte se siguió me parece lamentable, (…) Señores Diputados, la democracia parlamentaria tiene sus inconvenientes, su liturgia, que es absolutamente necesario respetar si se quieren conservar sus esencias. La democracia parlamentaria implica perdónenme el tópico – luz y taquígrafos- (…) la democracia verdadera no ha entrado aún del todo en nuestras costumbres políticas y de que los métodos dictatoriales que durante tantos años el país ha padecido se mantienen en gran parte todavía vigentes. (…)

En toda la larga historia tanto antigua como reciente, creo que hay tres cosas que son absolutamente consustanciales y luego sólo simultáneamente pueden cumplirse con plenitud. Estas tres cosas son: la democracia de veras, las libertades de las naciones que integran el Estado y el régimen republicano .

Estamos ahora en Monarquía y las nacionalidades continúan subyugadas. (…), pero que España sin restitución previa de la soberanía a las naciones que integran el Estado y sin una forma de Estado republicana. (…) creo que no puede haber República democrática viable sin nacionalidades soberanas y que sólo en una democracia republicana, podrán estas nacionalidades recuperar efectivamente sus plenas libertades.

Por esto, señores Diputados, como nacionalista catalán y como demócrata catalán, que es lo que soy en primer término, creo que el republicanismo continúa teniendo plena vigencia en la España de hoy por más que sean numerosos los antiguos republicanos que ahora pretender dejarlo en el cuarto de los trastos.

Por catalán y demócrata, no puedo estar de acuerdo con el proyecto constitucional, y no puedo estar de acuerdo, en primer lugar, porque prevé para las comunidades autónomas, y por tanto para mi patria, Cataluña, una autonomía solamente administrativa. (…) Para nosotros, ser españoles no significa pertenecer a una nación española, si es que existe. Nuestra nación es sólo Cataluña y no podemos tener otra.

La identidad entre Estado y Nación es una falsa identidad. Que Cataluña sea una nación no quiere decir que tenga que constituirse necesariamente en Estado; no implica, por tanto, propósito ni voluntad separatista, pero, inversamente, la existencia del Estado español no implica tampoco necesariamente la existencia de una nación española que cubra sus fronteras. (…)

Muchos consideran un gran paso el que esta Constitución establezca un Estado regional con posibilidades de una amplia descentralización administrativa. Yo creo que, en efecto, es un paso adelante muy positivo por lo que hace referencia a la eficacia de la Administración y es, incluso, un paso positivo en aspectos puramente políticos, porque, una vez estructurado este Estado regional, debe permitir una profundización considerable de la participación ciudadana y, por tanto, de la democracia. Pero ese Estado regional resuelve sólo muy parcial y muy insuficientemente los problemas de las nacionalidades, y en particular el problema de Cataluña. Lo prefiero -no hay que decirlo- al Estado centralista y autoritario que durante tanto tiempo hemos padecido. Pero no puede satisfacernos ni puede ser la solución definitiva porque no ha ido todavía a la raíz del problema que, como ya he dicho otras veces, es un problema de soberanía.”

Era la seva una veu minoritària i discrepant però, anunciava en bona part que aquella formula basada en un “consens” aconseguit amb determinades imposicions dels que dominaven les estructures de l’Estat, acabaria en una discussió sobre els límits del poder i de la capacitat de decisió de cada territori. L’Estat en construcció o en desconstrucció segons es miri, es va ensorrar amb la sentència del Tribunal Constitucional de 2010, en invalidar autoritàriament el “pacte estatutari de 2006” entre els dos Parlaments –l’Espanyol i el Català- i que havia estat referendat per la població catalana. Negava la votació democràtica dels ciutadans de Catalunya, i confirmava que la sobirania dels catalans era inexistent en dir sí o no a un text aprovat i proposat pel mateix Parlament espanyol. La Constitució del 78 quedava des legitimada. Ens fem la pregunta: trobem a l’Estat espanyol alguna altra comunitat on s’hagi fet una votació pactada, com la de l’Estatut del 2006, i que, havent resultat guanyadora, no estigui en vigor?

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s